Hi ha unes quantes coses que a mi personalment, em tranquil.litzen: l’aigua en general i la mar en particular, viatjar en tren, els paisatges de muntanya, el camp, la música. La bellesa.
La fascinació pels trens s’arrela en l’infància. De menut, vore eixes màquines caminant fermes, travessant espais quotidians, imposa. Pot ser perquè transmet una sensació única de poder. Cap altra màquina ni persona comparteix el seu paisatge. És un regne particular i independent.
Des de l’interior, el so embota, adorm, però des de la sala de màquines (em pregunte si encara es diu així) el territori s’obri. És brutal. És una finestra indiscreta que ens converteix en una raça de tafaners. Descobrim animals als que agarrem desprevinguts, les trasseres de les cases, el domini de la terra que no trepitgem mai, els ponts que volen per l’aire, lleugers, disposats com si no costara gens ni mica suportar-nos.
Des de l’interior, el so embota, adorm, però des de la sala de màquines (em pregunte si encara es diu així) el territori s’obri. És brutal. És una finestra indiscreta que ens converteix en una raça de tafaners. Descobrim animals als que agarrem desprevinguts, les trasseres de les cases, el domini de la terra que no trepitgem mai, els ponts que volen per l’aire, lleugers, disposats com si no costara gens ni mica suportar-nos.
I després està el ferro. Eixes línies geomètriques que també són orgàniques. Un dibuix sobre el terra o sobre el no res. I la pau de l’esclafit del tren al passar per damunt.
I de vegades, també està la música. Com si fera falta qualsevol altre estat d’ànim que no fora el de viatjar.
Sense música baixes del tren transportat, mai millor dit, per la pau i el plaer del viatge. Però amb ella, tendeixo a baixar de molt mala llet.
I és ací on es fa indispensable la música d’ascensor. Què gran invent senyors i senyores! Una música disposada per a no perforar les orelles, alguna cosa que es semble al gran Henry Mancini, a «Vacaciones en el mar» , a un muzak dels anys 50, 60 ó 70 del segle passat, o a qualsevol cosa lleugera més actual.
Música que no pertorbe el pensament, per a llocs on la diversitat de gustos musicals pot ofendre un fum d’oïdes (tendes, sales d’espera…i també la música d’espera als teléfons…)
Per eixe motiu em desagraden tant els gimnasos…la música que posen m’horroritza. I no vaig a posar-me a parlar de la paüra que em produeix el fil musical del Corte Inglés…
I és ara quan vos he de parlar de la piscina, perquè nadar també té molt a vore amb l’absència de soroll. Fins ara era l’únic lloc on podia anar sense sentir-me musicalment ofesa. Era l’equivalent aquàtic del tren, a l’hivern (i damunt sense telèfons mòbils!). Però això ja s’ha acabat. Ara s’ha inventant la gimnàstica a l’aigua i per tant, la música a la piscina. I el meu regne de silenci ha desaparegut. I em miren mal quan demane que, per favor, baixen el nivell.
I habite una dictadura musical que vaja on vaja m’obliga a sentir música monstruosa. I recorde el vaivé de la mar i del tren. I vos pregunte a vosaltres, no vos sentiu agredits?
(Aprofite per a llançar des d’ací una crida al bon gust i recolze qualsevol iniciativa que treballe per una música de qualitat als llocs i establiments públics)