Vos anem a contar la història de l’ancla forrada de punt de ganxo: el perquè, el com i tot el que hem après.
El perquè comença amb Simone Pastafari proposant-nos fer alguna cosa per a celebrar el Dia Internacional de la Felicitat desprès de que s’ho passarem tant absolutament genial amb la gravació del Happy Altea, vídeo amb el qual han col.locat a nuestra Altea bonita en el vídeo global i optimista de Pharrell Williams.
Com ja sabeu a ZKF tenim un grupet de punt de ganxo així que vàrem pensar que la nostra aportació podría ser t
ambé global si ens sumaven a la iniciativa del Yarn Bombing (açí enllaç en francès i açí en anglès, ho sentim però no està en la wiki espanyola i no tenim temps de traduir-les). Iniciativa que aprofita un art tradicional (el punt de ganxo) per a personalitzar l’espai públic i dotar-lo d’una identitat que normalment no té.
Pensat i fet. Com que no som dones de perdre el temps, quedàrem per al cafè, ens quidrariem la ganxiguerrilla i començaríem a tricotar a les 15h de la vesprada. Ja tenim el com.
I tot el que hem après , o més aviat el que hem pogut comprovar, és que la innovació sempre comença amb una pregunta….i si….? o …perquè no…? i que estes qüestions no atenen a edats…fins i tot podríem dir que la vellesa no es mesura en anys si no que arriba quan a un ja no li interessa fer-se aquests tipus de preguntes…
La qüestió és que ens acompanyàren dones de diverses generacions i el més bonic de vore era mirar a les més majors gaudint de l’espectacle que estaven donant allí a la plaça del’esglesia d’Altea. Són dones que no coneixen el Yarn Bombing ni acostumen a perdre el temps en internet el que no ha sigut obstacle per a dir i perquè no!!!!…i si, sembla una bogeria, però gràcies a gent com elles el món avança.
Direu que som un poc exagerades però jo crec que no. Aquestes dones no fan les coses com sempre s’han fet. Si veuen que alguna cosa no funciona bé tracten de millorar-la, encara que segles d’història els diga que sempre s’ha fet així. Són cre-actives i innovadores perque no necessiten tindre totes les respostes per a tirar endavant ni tenen por al desconegut per involucrar-se i si no fora per gent així, encara viuríem a les cavernes….(una altra qüestió serà si no caldria hi tornar, però).
Ho deia Mark Twain «.. Es triga uns mil homes a inventar un telègraf, o una màquina de vapor, o un fonògraf o una fotografia, o un telèfon, o qualsevol altra cosa important i l’últim home s’emporta el crèdit i ens oblidem dels altres» (*)
I com que a ZKF ja sabeu que ens encanta la gent així, per tot això, no podíem deixar de donar-los les gràcies des d’açí a Pepa, a MªAngeles i Maria, però també com no a Clara, a Rosana, a Angela, a Lourdes, a Bárbara, a Consu (i perdoneu si se m’oblida algú).
Això si, per damunt de tot, i des d’açí una abraçada a enorme a dos enormes dones sense les que haguera sigut impossible fer res: Marieta i Marina, infinites gràcies per seguir creient que la veritat està ahí fora i que mai és tard per descobrir-la!
MUacCCC!!!!!
(*) Aquesta idea d’originalitat és la base d’un dels millors llibres d’arquitectura que recorde haver llegit en els meus anys d’estudiant «La atlántida de hormigón» de Reyner Banham
PD: I per descomptat, unes enormes GRÀCIES a Simone, sense les seues ganes esta història no haguera començat!