 |
| uneix tots els punts amb 4 línies sense alçar el llapis |
(Pulsar aquí para leer en castellano)
L’any 2004 va nàixer la meua primera filla (tranquils que açò no va a ser una dissertació sobre la maternitat). Com tota bona mare vaig assistir, i continuo assistint, al seu creixement i aprenentatge amb devoció i una curiositat infinita. Tenia davant meu el secret de la naturalesa humana.
El ritme d’aprenentatge durant els primers anys en la vida d’un xiquet és tan brutal que et porta a pensar que si aqueix ritme es manté, l’home arribarà a descobrir la cura per al càncer en un tres i no res.
I de sobte arriba l’escolarització i en lloc de desenganxar i créixer a un ritme desenfrenat, el desenvolupament es ralenteix, es frena. Els xiquets s’igualen, es llimen les diferències. I ací és on falla el sistema.
Que l’educació està fallant és alguna cosa que tots sabem, es palpa en l’ambient (llegir a Ken Robinson o veure les seues xarrades TED sempre és inspirador i també aquest llistat de lectures recomanades ). I en contra de moltes teories, jo crec fermament que si una mica de qualitat es manté, és gràcies a mestres i professors que posen tot la seua obstinació perquè així siga a pesar de tenir a gran part de la població i a tot l’aparell administratiu en contra (meravellosa la iniciativa d’O’ Pelouro)
Immersa en aquest panorama, vaig decidir fer tallers d’arquitectura per a xiquets/es en l’escola de la meua filla en el seu 3er any d’escolarització que coincidia amb el 1er de la seua germana, la meua segona filla. Corria l’any 2009.
La meua intenció no era ensenyar la disciplina als xiquets, sinó usar l’arquitectura per a promoure el pensament crític i divergent. El meu interès no era construir objectes plàstics que els xiquets pogueren portar-se contents a casa, sinó investigar els processos. Poques vegades vaig acabar fent el pretès perquè la dinàmica de la classe ens portava per altres rumbs. No volia fer les coses bé. Volia que els xiquets s’equivocaren i li perderen la por a equivocar-se, pas primer per a un correcte aprenentatge. Ja sabeu, Edison va inventar 999 maneres de com no fer una bombeta, o el que és el mateix, “la innovació és un joc de probabilitats”, és a dir, la quantitat importa.
Pot ser que no servira per canviar el món però aquests tallers sí em van servir per a corroborar intuïcions, generar noves actituds i sobretot, comprovar l’efecte d’aquests treballs en les meues pròpies filles (i encara arribaria una tercera).
Ha passat el temps i les meues filles ja s’organitzen els seus propis tallers però la meua inquietud pel que fa a la seua educació no ha fet més que començar. Fins i tot puc dir que la meua inquietud s’ha estès no solament a la seua pròpia educació sinó també a la meua i per extensió a la de la resta de la humanitat. Si, ja es que és una mica absurd, però compartisc amb Woody Allen la propensió a l’alarmisme (l’univers s’expandeix!)
En la xarxa podeu trobar moltes referències a nous sistemes educatius engegats en petites comunitats, el unschooling, el homeshooling … en l’article jaque al sistema, hackea tu educación podreu trobar moltes referències de l’educació al marge. Però com bé diu @rahego, a qui he d’agrair haver llegit l’article anterior, en Hackea la educación de tus hijos…si hay huevos, cal tenir-los i molt bé posats
Perquè intuïm que un títol no valdrà per res en el futur, però i no tenir-lo? La realitat està mutant a un ritme que no podem predir. És molt difícil prendre decisions dràstiques.
I què els passarà a aquells els pares dels quals ni tan sols es plantegen que l’educació dels seus fills no és la que hauria de ser? què passarà amb aquells pares que invertiran tot el que tenen en donar una educació als seus fills pensant que és una garantia de futur?
Trist el panorama retratat en l’article “How Europe is betraying its children” . És en realitat una veritat molt incòmoda que, com a poc, farà molt més gran la desigualtat social i a la qual hem de trobar solució …sí o sí.
I és per açò que ens resulta tan difícil hackejar l’educació dels nostres fills.
Però estem de sort, hi ha alguna cosa que SI podem fer: ajudar-los a trobar la resposta a la gran pregunta. Craig Formen, escriptor del llibre “Be Luckier in Life” (ací un xicotet avanç) diu que hi ha dos moments importants en la vida d’una persona, la primera el moment del seu naixement, la segona, el dia que esbrina el per què.
I finalment he arribat on volia estar: el nostre futur com a espècie depèn del que els nostres fills siguen capaços de fer. És molta responsabilitat però hem d’ajudar-los a trobar aqueix perquè. I si, sembla fàcil, però en realitat a mi em sembla complex de collons.
(I ho deu ser per la quantitat de gent que hi ha coleccionat títols en lloc d’intentar alinear talents i passions)