He estat al Dialog Museum. Un museu que et permet experimentar com és ser cec.
L’espai està completament a les fosques, però no vos enganyeu, és més fosc que la foscor. No té res a veure amb caminar amb els ulls tancats. Quan tanques els ulls pots vore punts lluminosos, taques de llum, però quan entres en aquest magnífic museu, no pots vore absolutament res i vos assegure que fa pànic.
No tens cap punt de referència. No sents el sòl com un lloc segur. No tens noció de la distància ni de la profunditat. I de colp, tan sols una veu, una veu fabulosa que es converteix en la teua guia, et fa viatjar en completa consciència de la resta dels teus sentits. I es converteix en una veu que ho ompli tot. L’única amiga en la negror, en un espai sense principi ni fi, sense colors. Una veu preciosa com no havia sentit mai.
Durant els primers cinc minuts no he pogut parar de tremolar. A poc a poc vas acostuman-te no a l’absència absoluta de llum sinó a la falta de referències. I aprens a confiar en la veu que et guia. I et sents tan, tan absolutament vulnerable, que el contacte físic amb la resta de persones que t’acompanyen en el viatge és converteix en una cosa totalment necessària. Un contacte que amb llum, de segur, haguérem tots evitat com si fos la pesta.
La guia t’acompanya i et parla amb suavitat. I quan et posa les mans al damunt és tan exageradament reconfortant que pareix que t’hagen tocat per primera vegada en la teua vida. Les mans d’una persona cega toquen d’una manera tan diferent! Les seues mans, fortes, robustes i càlides t’escalfen tot el cos tremolenc i et transmeten pau….uau….no hi ha paraules per descriure-ho!
He anat amb una amiga que pràcticament acabe de conéixer i que tremolava tant com jo. Ambdues hem estat parlant-nos durant el recorregut, preguntant-nos si estàvem bé, si podíem seguir endavant (a totes les sales per les quals vas passant hi ha, de fet, eixides d’emergència, per si de cas hi ha algú que entra en pànic).
Quant hem eixit hem tingut clar que mai oblidarem esta experiència. Hem sigut cegues per una estona i això no s’oblida fàcilment.
