(Leer en castellano)
Escric aquest post per a demanar excuses públiques als amics i coneguts que m’han vist en alguna de les següents situacions:
1. No els he saludat quan m’he creuat amb ells pel carrer: a voltes vaig pensant en la lluna de València i a pesar que els mire, no els veig. No processe la informació fins que no estan lluny i em gire consternada una vegada la mirada que he posat sobre ells arriba al meu cervell i es tradueix en un hola retardat. Ho sent.
2. No els entenc quan m’estan dient alguna cosa i en lloc de dir perdona no t’he entès, pose un somriure i assenteixo amb cara de pocker (reflex de la cara del meu interlocutor). Després em solc adonar que la resposta era equivocada. Tocava dir no. En aquest cas, el que em parla em sol mirar espantat imagine jo que pensant que m’ocorre alguna cosa estranya quan en realitat el que passa és que tinc el cap en un altre lloc (com abans en la lluna de València) . Supose que és conseqüència de la maternitat… imaginen-me a casa d’allò més atrafegada amb alguna de les meues filles explicant-me una història sobre la cria dels escarabats a Abissínia….una narració extremadament llarga per a la meua capacitat multitarea…perdo el fil (mentre estic cuinant una paella, fent una transferència online o contestant un mail del treball) i els dic coses del tipus ah si?, uau… i a voltes també elles em miren sorpreses….(què m’estarien dient…). A la llarga deixa seqüeles. Els demane públicament perdó, a elles i a Lluís (per ser l’ultime objecte del meu desfasament).
3. Els he dit que els enviaré una foto, una postal o qualsevol altra cosa que no els envie mai. Enmig d’una conversa emocionada promet coses que després no complisc. És més, sé que no vaig a complir-les i fins i tot així, les promet. Açò para mi és imperdonable, sobretot tenint en compte que vinc d’una família on la pena més dura que podia caure’t damunt era ser sorprès en una mentida. Odie les mentides i de fet no solc dir-les mai (excepte aquestes que m’ixen de l’estómac i que em fan comprendre perfectament el fenomen: és com un guèiser imparable!). Com se que és imperdonable, demane que m’ho recorden i també comprensió.
4. Quede que ens telefonarem el dilluns, però com deia una bona amiga, el dimarts m’adone que he oblidat el telèfon, el dimecres se m’oblida cridar, el dijous estic molt atrafegada, el divendres pense que és mala hora, el dissabte se’m fa tard i el diumenge no vull molestar. I passen els mesos. Sorry again.
5. L’última de les meues distraccions és la que considere més grossa: quan alguna cosa em molesta, ho solc dir de seguida, però les coses que m’agraden dels meus amics i el que és més greu, dels meus éssers més volguts, se m’oblida comentar-les…açò tampoc té perdó…. Com diuen SoulPancake en The Science of Happiness , demostrar gratitud és un dels factors que més contribueixen a la felicitat personal….ai
Us passa alguna vegada o he de preocupar-me?